Les ganes de dormir s'assemblen molt al desig de la mort

"Les ganes de dormir s'assemblen molt al desig de la mort."

Ara que el narrador d'August Strindberg resta Tot sol, títol del llibre, dedica les hores del dia a la tasca d'escriure, una vocació d'una necessitat quasi física. L'absència dels altres, però, encara que per a ell tingui els efectes beneficiosos que descrivíem en les dues entrades anteriors, també li comporta un aïllament progressiu que cal vigilar, i del qual n'és conscient.

No he parlat amb ningú durant tres setmanes i, com a conseqüència, la meva veu s'ha com apagat, s'ha tornat sorda i inaudible; ho sé perquè quan m'he adreçat a la minyona no ha entès el que li deia i he hagut de repetir-ho més d'una vegada.

Encara que la veu que interessa al narrador és la interior, que desenvolupa a través dels seus escrits tot cercant el ritme, la prosòdia, el to i l'estil, també és cert que la veu exterior ens projecta al món, i ben treballada pot esdevenir una mena d'instrument. No parlo de cantar, sinó de crear una textura ambiental més enllà del missatge, que degusti les cadències de les paraules i les pauses dels diversos signes de puntuació; que pronunciï perfectament i amb delectança els sons fonètics (l'obertura o tancament vocàlics, l'oclusió de les consonants bilabials, el fregament de l'aire en les esses, la vibració de les erres...), que creï una cadència determinada, que acabi component una melodia més enllà de les torbacions anímiques que, sovint, ens distorsionen la veu. És un talent certament difícil: a ningú li agrada la seva pròpia veu quan l'escolta en una gravació, ja que és ben diferent de com la sentim nosaltres mateixos.

Jo no he odiat mai els humans, més aviat el contrari, però els he temut des que vaig néixer. La meva sociabilitat és tan gran que he gaudit de tota mena de companyia, i en un altre temps sempre havia viscut la soledat com un càstig, i podria ben bé ser-ho perquè quan he preguntat a amics que han estat a la presó, en què rau realment el càstig, tots m'han contestat el mateix: la solitud.

La llibertat, doncs, des d'aquest punt de vista, radica en la possibilitat de triar entre la companyia i la solitud. L'obligatorietat de l'una i de l'altra ens angunieja, ens martiritza. És per això que el narrador ens recorda que, en decidir viure en el seu estat d'eremita, va prendre una altra decisió com a via d'escapament:

Aquest cop, no me n'amago, he buscat jo mateix l'estar sol, però em vaig posar una condició tàcita: que tindria permís per anar a buscar els meus amics i coneguts quan em vingués de gust.

L'activitat principal del nostre protagonista és l'escriptura, no només com a tasca professional sinó, també, com a teràpia per dispersar la solitud. Concentrar-se en escriure significa llevar-se la pell superficial del jo i tancar-se dins el nucli del pensament per, d'aquesta manera, començar a teixir paraules, frases, estructures d'idees, paràgrafs, en definitiva, geografies d'escriptura que impliquen una atenció màxima. Les distraccions, doncs, es redueixen al mínim: les voluntàries només apareixen quan perdem el fil o l'interès; les involuntàries sempre dependran dels altres i de les seves ganes de molestar-nos: una trucada, una visita, un soroll...

Crec que el meu destí és estar sol i que és pel meu bé; vull creure que és així, perquè, en cas contrari, tot plegat seria massa irreconciliable. Però en la soledat, a estones el cap es sobrecarrega i amenaça amb explotar; per això cal observar-se. Intento mantenir l'equilibri entre l'entrant i el sortint; cada dia he de canalitzar enfora a través de l'escriptura i rebre de nou a través de la lectura. Si escric tot el dia, al vespre apareix una buidor desesperant; tinc la impressió que no tinc res més a dir i que estic acabat. Si llegeixo tot el dia, em sento tan desbordat que només vull explotar.

Gran definició de l'acte d'escriure que caldria fer llegir a tots i totes les aspirants a convertir-se en escriptors. Cal fer-los entendre que, d'entrada, l'escriptor es fa llegint, i que la lectura és la que desvetlla els processos interiors que ens acabaran conduint a l'escriptura; no pas al revés. Sembla una obvietat, però... quantes persones coneixeu que, entregades a la voluntat de ser escriptors, només es dediquen a la seva "obra"? Més encara: com el narrador diu més endavant, un altre element clau en aquest procés cap a l'escriptura és la vivència, ja sigui experimentada o observada. L'escriptura és com un motor que, per produir el moviment, necessitat de tant en tant omplir el dipòsit.

La sang em bull pel delit de posar-me a treballar, però abans cal que surti al carrer.

(...)

Així i tot, quan arribo a casa i m'assec a l'escriptori, torno a la vida; les forces que he recollit a fora, tant si són del commutador de dissonàncies com de l'interruptor de sintonies, ho tinc tot al servei dels meus objectius. Visc, i visc en la multiplicitat de les vides humanes que descric.

L'esgotament al final del dia, però, el condueix a un estat que vivim la majoria de persones que treballem en una feina esgotadora, ja sigui físicament o psíquica. Sobretot en aquest darrer cas, i deixeu-me que ho justifiqui, ja que en aquesta societat nostra sembla valorar-se sobretot la primera. Durant uns anys vaig treballar de botiguer, i en dates determinades, com l'època de Nadal, en què la feina es disparava de forma extraordinària, les jornades esdevenien maratonianes: en anar al llit, malgrat el cansament del cos, m'era impossible dormir, tota una paradoxa; i si al final ho aconseguia, els malsons en què repetia les accions del dia em feien desvetllar-me, encara més baldat que quan m'havia ajaçat. En canvi, quan la meva feina actual de mestre, amb l'estrès i l'esforç mental com a elements bàsics, entra en etapes d'angoixa i pressió, el son m'arriba sense dificultats i amb molt d'anhel per part meva: m'hi deixo caure com qui es llança d'esquena al riu o al mar. Aquestes són les ganes de dormir que descriu Strindberg a través del seu narrador: el desig d'una mort i, l'endemà, d'un renaixement, d'una resurrecció. Sentir-se nou de trinca. Convertir l'univers del son en l'abocador del cansament pregon que ens hi ha conduït.