Poesia narcisista per a lectors transparents

Segons escriu el filòsof Byung-Chul Han al seu llibre La societat de la transparència, vivim temps no pas definits per la velocitat i el vertígen, tal com jo pensava els darrers anys, influït com tants altres per les teories postmodernes de Bauman, sinó per “la dispersió i la dissociació temporal”, principis fonamentals d'una societat "positiva" que necessita revelar-ho tot per sentir-se més segura. D'aquesta necessitat de ser transparent no en pot sortir cap discurs complex que sigui acollit per la mirada d’una societat per a la qual “el temps transparent és un temps mancat de tot sentit i esdeveniment” i “el llenguatge transparent és formal, purament maquinal, operacional, mancat d’ambivalència”. Així mateix, cap discurs basat en aquestes característiques disposarà d’una narrativitat, d’una coherència, d’una cohesió. Serà, simplement, una acumulació fàctica sense cap delimitació ni ordre.

És per això, potser, que la poesia és un gènere tan allunyat d’aquesta transparència: l’equívoc, l’ocultació, el doble sentit, la construcció a través d’un llenguatge suggeridor i significatiu no és un exercici entès i acceptat pels membres d’una societat que reclama, per damunt de tot, revelació. I potser també és per això que una certa poesia bastida a través del tòpic, del despullament íntim (transparència emocional absoluta), de la trivialitat que comença i acaba pel que fa a la seva significació dins el propi text està traient el cap i essent acceptada pels consumidors de Youtube, Instagram i Twitter. Benvinguts a la “poesia transparent”; els escandalitzats per l’antic debat sobre la “poesia de l’experiència” ja poden començar a esbravar-se.

Tanmateix, la citació de Han em dona peu a una altra reflexió, precisament en referència a l’ús de l’experiència com a motor poètic. Per al coreà, les experiències són positives perquè tenen “conseqüències, de les quals sorgeix la força de la transformació. En això es diferencia de la vivència, que deixa intacte el que ja existeix.” Em sorprèn comprovar com la societat d’avui dia, quan assisteix a un acte cultural, perd el temps en testimoniar la vivència amb tota mena de selfies mentre, precisament, està perdent-se el fet en si. L’estatisme del moment representa l’individu vivint-lo, però no pas experimentant-lo. De fet, més endavant, Han afegeix: “En les experiències trobem l’altre. Al contrari, en les vivències ens trobem a nosaltres mateixos pertot arreu.” I en això rau, crec, la bona poesia que empra l’experiència com a motor creatiu, en la capacitat del poeta per trobar-hi l’altre, el lector, per fer-lo sentir part del que hi expressa, per fer-la-hi compartir com un fet comú, no pas per exposar-lo a la contemplació del seu Narcís particular.

Podem reprendre la reflexió inicial sobre el temps i la narrativitat per afegir que la bona poesia pren l’experiència per situar-la en un contínuum personal i espacial, per donar-li un sentit concret, i alhora lligar-la a un universal coherent: és conscient de no haver descobert res de nou per a l’ésser humà, però sí una nova forma d’expressar-ho; o, almenys, una forma personal. A més, el fet d’exposar-ho de forma coherent també li ofereix la possibilitat de rellegir-ho, de reinterpretar-ho més enllà del simple testimoni, buscant una profunditat i el contrast de mirades diverses i divergents.

Han conclou que l’exposició de la intimitat en l’òrbita pública de la societat transparent ha creat narcisistes sense límits: “El subjecte narcisista no pot delimitar-se a si mateix, els límits de la seva existència desapareixen. (...) El subjecte narcisista es fon de tal manera amb ell mateix que no és possible jugar amb ell mateix”, argument que lliga en capítols anteriors a la creació de màscares com a element sensual, suggestiu i creatiu. “El narcisista que cau en la depressió s’ofega amb ell mateix en la seva intimitat sense límits.” Així mateix podríem dir de la poesia narcisista que cau en la vulgaritat trivial i/o en la pornografia emocional. 

Un home mira tot sol a través d'un marc

August Strindberg decideix culminar Tot sol amb una petita història metafòrica. Tot passejant per un antic carrer on va viure de jove, ensopega amb un pianista amb qui anys enrere ja havia col·laborat. No només reprenen el contacte, sinó que el jove pianista ocupa el seu antic apartament, que li desvetlla un record tètric: la mort d'un veí, que vivia al costat mateix, paret per paret. I aquí, Strindberg s'abandona a la fantasia sinestèsica.

Mentre el sol encara era a dalt, tota aquella història era interessant i podia fer-ne broma amb els que venien a donar el condol. Però quan es va fer fosc i em vaig quedar tot sol, em va envair aquella fredor inefable que el cadàver desprenia i penetrava a la meva habitació, una fredor que no era una baixada de la temperatura ni l'absència de calor, sinó una gelor positiva que el termòmetre no registra.

(...)

No sé com, però el cas és que aquell cos mort encara tenia alguns poders vitals que el connectaven amb mi. Una baf amb regust metàl·lic va travessar la porta i em va entrar directament pels narius i em va arrabassar el son. 

Però, malgrat aquesta barreja constant de present, passat i futur, un tret definitiu de la modernitat de l'escriptura de Strindberg, la història del pianista és més important. No només permet al narrador i protagonista retrobar-se amb el passat i planificar amb ell nous projectes de futur, sinó també clausura el llibre canviant el punt de vista amb un detall narratiu que no desvetllaré: al començament, ambdós observen a través del marc de la finestra la casa del davant; al final, el pianista ha traspassat el marc i el narrador es torna a trobar sol, exercint d'observador. Com sempre. Tal com ha fet al llarg de tot el llibre. Però ara s'ha reconciliat amb el passat i es veu amb forces per seguir lluitant pel futur, encara que per a ell el present no tingui importància, com sí que té per al pianista. Viure Tot sol, doncs, entregat a l'obra personal, és això: renunciar al present i als seus plaers i frustracions; desprendre's del passat i el seu llast, o bé reconciliar-s'hi; mirar cap al futur amb esperit de lluita.

La traductora, Carolina Moreno Tena, professora de llengua i literatura sueques a la Universitat de Barcelona, completa el volum amb un magnífic epíleg on explica la literatura de Strindberg, el significat de Tot sol i el repte de traduir-lo. Cal recordar, també, que la traducció va néixer d'un projecte teatral de la directora Teresa Vilardell. Així doncs, una nova dimensió per al text.

Tanmateix, voldria cloure aquest cicle de comentaris a l'obra d'August Strindberg aclarint que La llibreria evanescent no és un blog a l'ús, de ressenya o de crítica literària. És per això que obvio tant com puc la biografia de l'autor, tan seductora i interessant com l'obra, i amb la qual es podrien analitzar molts dels passatges de Tot sol tenint en compte que la línia que separa biografia i obra, en aquest cas, és molt tènue. Però La llibreria evanescent és un projecte de lectura i d'interpretació del text a partir de la pròpia experiència i coneixement, un deixar-se dur pels ecos que els escrits literaris poden despertar en un mateix, més enllà de l'autor i del temps que va viure.

Les ganes de dormir s'assemblen molt al desig de la mort

"Les ganes de dormir s'assemblen molt al desig de la mort."

Ara que el narrador d'August Strindberg resta Tot sol, títol del llibre, dedica les hores del dia a la tasca d'escriure, una vocació d'una necessitat quasi física. L'absència dels altres, però, encara que per a ell tingui els efectes beneficiosos que descrivíem en les dues entrades anteriors, també li comporta un aïllament progressiu que cal vigilar, i del qual n'és conscient.

No he parlat amb ningú durant tres setmanes i, com a conseqüència, la meva veu s'ha com apagat, s'ha tornat sorda i inaudible; ho sé perquè quan m'he adreçat a la minyona no ha entès el que li deia i he hagut de repetir-ho més d'una vegada.

Encara que la veu que interessa al narrador és la interior, que desenvolupa a través dels seus escrits tot cercant el ritme, la prosòdia, el to i l'estil, també és cert que la veu exterior ens projecta al món, i ben treballada pot esdevenir una mena d'instrument. No parlo de cantar, sinó de crear una textura ambiental més enllà del missatge, que degusti les cadències de les paraules i les pauses dels diversos signes de puntuació; que pronunciï perfectament i amb delectança els sons fonètics (l'obertura o tancament vocàlics, l'oclusió de les consonants bilabials, el fregament de l'aire en les esses, la vibració de les erres...), que creï una cadència determinada, que acabi component una melodia més enllà de les torbacions anímiques que, sovint, ens distorsionen la veu. És un talent certament difícil: a ningú li agrada la seva pròpia veu quan l'escolta en una gravació, ja que és ben diferent de com la sentim nosaltres mateixos.

Jo no he odiat mai els humans, més aviat el contrari, però els he temut des que vaig néixer. La meva sociabilitat és tan gran que he gaudit de tota mena de companyia, i en un altre temps sempre havia viscut la soledat com un càstig, i podria ben bé ser-ho perquè quan he preguntat a amics que han estat a la presó, en què rau realment el càstig, tots m'han contestat el mateix: la solitud.

La llibertat, doncs, des d'aquest punt de vista, radica en la possibilitat de triar entre la companyia i la solitud. L'obligatorietat de l'una i de l'altra ens angunieja, ens martiritza. És per això que el narrador ens recorda que, en decidir viure en el seu estat d'eremita, va prendre una altra decisió com a via d'escapament:

Aquest cop, no me n'amago, he buscat jo mateix l'estar sol, però em vaig posar una condició tàcita: que tindria permís per anar a buscar els meus amics i coneguts quan em vingués de gust.

L'activitat principal del nostre protagonista és l'escriptura, no només com a tasca professional sinó, també, com a teràpia per dispersar la solitud. Concentrar-se en escriure significa llevar-se la pell superficial del jo i tancar-se dins el nucli del pensament per, d'aquesta manera, començar a teixir paraules, frases, estructures d'idees, paràgrafs, en definitiva, geografies d'escriptura que impliquen una atenció màxima. Les distraccions, doncs, es redueixen al mínim: les voluntàries només apareixen quan perdem el fil o l'interès; les involuntàries sempre dependran dels altres i de les seves ganes de molestar-nos: una trucada, una visita, un soroll...

Crec que el meu destí és estar sol i que és pel meu bé; vull creure que és així, perquè, en cas contrari, tot plegat seria massa irreconciliable. Però en la soledat, a estones el cap es sobrecarrega i amenaça amb explotar; per això cal observar-se. Intento mantenir l'equilibri entre l'entrant i el sortint; cada dia he de canalitzar enfora a través de l'escriptura i rebre de nou a través de la lectura. Si escric tot el dia, al vespre apareix una buidor desesperant; tinc la impressió que no tinc res més a dir i que estic acabat. Si llegeixo tot el dia, em sento tan desbordat que només vull explotar.

Gran definició de l'acte d'escriure que caldria fer llegir a tots i totes les aspirants a convertir-se en escriptors. Cal fer-los entendre que, d'entrada, l'escriptor es fa llegint, i que la lectura és la que desvetlla els processos interiors que ens acabaran conduint a l'escriptura; no pas al revés. Sembla una obvietat, però... quantes persones coneixeu que, entregades a la voluntat de ser escriptors, només es dediquen a la seva "obra"? Més encara: com el narrador diu més endavant, un altre element clau en aquest procés cap a l'escriptura és la vivència, ja sigui experimentada o observada. L'escriptura és com un motor que, per produir el moviment, necessitat de tant en tant omplir el dipòsit.

La sang em bull pel delit de posar-me a treballar, però abans cal que surti al carrer.

(...)

Així i tot, quan arribo a casa i m'assec a l'escriptori, torno a la vida; les forces que he recollit a fora, tant si són del commutador de dissonàncies com de l'interruptor de sintonies, ho tinc tot al servei dels meus objectius. Visc, i visc en la multiplicitat de les vides humanes que descric.

L'esgotament al final del dia, però, el condueix a un estat que vivim la majoria de persones que treballem en una feina esgotadora, ja sigui físicament o psíquica. Sobretot en aquest darrer cas, i deixeu-me que ho justifiqui, ja que en aquesta societat nostra sembla valorar-se sobretot la primera. Durant uns anys vaig treballar de botiguer, i en dates determinades, com l'època de Nadal, en què la feina es disparava de forma extraordinària, les jornades esdevenien maratonianes: en anar al llit, malgrat el cansament del cos, m'era impossible dormir, tota una paradoxa; i si al final ho aconseguia, els malsons en què repetia les accions del dia em feien desvetllar-me, encara més baldat que quan m'havia ajaçat. En canvi, quan la meva feina actual de mestre, amb l'estrès i l'esforç mental com a elements bàsics, entra en etapes d'angoixa i pressió, el son m'arriba sense dificultats i amb molt d'anhel per part meva: m'hi deixo caure com qui es llança d'esquena al riu o al mar. Aquestes són les ganes de dormir que descriu Strindberg a través del seu narrador: el desig d'una mort i, l'endemà, d'un renaixement, d'una resurrecció. Sentir-se nou de trinca. Convertir l'univers del son en l'abocador del cansament pregon que ens hi ha conduït.





 

La tirania de la convivència

Un cop el narrador de Tot sol, d'August Strindberg, decideix restar sol en la seva nova vida al seu retorn a Estocolm, passats els primers freds i temors d'aquesta decisió comença a descriure'ns com és el seu dia a dia. Per exemple, el seu lloc de residència, un apartament de lloguer que el duu a reflexionar sobre les necessitats materials:

...tot i que m'ho puc permetre, no vull començar a comprar a tort i a dret ja que no posseir res és una de les cares de la llibertat. No posseir res, no desitjar res et torna intocable davant els embats del destí. D'altra banda, tenir prou diners i, per tant, la sensació que pots obtenir el que vulguis, és la felicitat, és a dir, la independència i una de les cares de la llibertat.

Aquesta és la porta d'entrada a la descripció del món interior del narrador, qui començarà a parlar-nos de la gent amb qui es troba pel carrer, durant les seves llargues passejades, persones de qui fa un estudi psicològic basat en l'observació i la deducció, i que es converteix en el material de les obres que, més tard, al seu apartament, escriurà. També el veïnat de l'edifici on viu li ofereix moltes idees.

Ara he aconseguit fer una bona colla d'amics impersonals i sense que em costi res. És durant les meves passejades matinals que he establert aquestes amistats anònimes a les quals no saludo, ja que no m'hi tracto personalment.  

És certament pertorbador comprovar com el nostre protagonista descriu la relació fictícia amb aquestes persones, però serveix per fer-se a la idea del trastorn i el rigor de la seva situació personal. És, però, el símptoma d'una afecció psicològica o simplement el tarannà d'un misantrop?

Al final, la soledat és això: embolcallar-se dins la pròpia ànima de seda, crisalidar-se i esperar la metamorfosi, ja que aquesta sempre es produeix. Mentrestant, vivim de les nostres experiències i, telepàticament, vivim la vida dels altres.

(...)

Els pensaments aliens no controlen els meus, ni les seves opinions, ni em pressionen els gestos d'altri. Ara l'ànima comença a créixer en una llibertat recentment adquirida i experimento una pau interior immensa i una alegria serena i una sensació de seguretat i d'auto-responsabilitat.

Evidentment, tal com afirma al començament de l'obra, el narrador no té parella sentimental; no pas perquè s'allunyi de les dones, sinó perquè és vidu. I malgrat ja haver viscut l'experiència del matrimoni, la seva opinió sobre les relacions de parella no és gaire positiva:

Si miro enrere veig que la vida en parella havia de suposar una mena d'educació, però ara veig que només era una escola mixta de defectes. Haver de veure a cada moment qui no valora la bellesa és una tortura, que a sobre t'enganya i et fa creure que ets un màrtir. Tancar els ulls a les injustícies per respecte t'ensenya a ser un hipòcrita. Acostumar-te a reprimir constantment les teves opinions per aquest mateix respecte et fa covard. I, finalment, carregar amb les culpes d'errors que no has comès per evitar el conflicte et va degradant sense adonar-te'n, fins que un bon dia et lleves convençut que ets un miserable...

Malauradament, penso que aquest patró d'autocensura i flagel·lació (descrit per ell en tres etapes: hipocresia, covardia, mesquinesa) es pot extrapolar a tots els àmbits de la vida social, no només al de parella sentimental. Sobretot en el cas del món laboral, que el narrador sembla desconèixer, ja que ell es dedica a l'escriptura, una feina, com veiem, solitària. 

De què serveix que jo aspiri a una conducta irreprotxable en tot i per tot si la meva parella s'embruteix en cos i ànima? I a mi m'endossen la meitat de la culpa, si no tota sencera, com sol passar. És això el que fa que en la convivència sempre visquis amb inseguretat, que ofereixis espais de trobada massa grans, que exposis la teva persona a través de l'altre, que depenguis del comportament capritxós de l'altre.

Aquestes són les reflexions d'algú que, segons ell mateix, és clar, es guia per una conducta moderada, raonada i tolerant. En canvi, trobem exemples de moltes persones tiràniques, les responsables de tots els efectes que ens descrivia en els paràgrafs anteriors. I davant la tirania que es vol imposar a la convivència, només hi ha dues opcions: o l'acceptem i ens perjudica, o la rebutgem. Aquesta darrera decisió, però, també tindrà conseqüències negatives:

No he sigut mai un tirà, únicament he volgut evitar ser tiranitzat, i això els tirànics no ho poden sofrir. D'altra banda, sempre he odiat els tirans, i això els tirans tampoc t'ho perdonen.