Un home mira tot sol a través d'un marc

August Strindberg decideix culminar Tot sol amb una petita història metafòrica. Tot passejant per un antic carrer on va viure de jove, ensopega amb un pianista amb qui anys enrere ja havia col·laborat. No només reprenen el contacte, sinó que el jove pianista ocupa el seu antic apartament, que li desvetlla un record tètric: la mort d'un veí, que vivia al costat mateix, paret per paret. I aquí, Strindberg s'abandona a la fantasia sinestèsica.

Mentre el sol encara era a dalt, tota aquella història era interessant i podia fer-ne broma amb els que venien a donar el condol. Però quan es va fer fosc i em vaig quedar tot sol, em va envair aquella fredor inefable que el cadàver desprenia i penetrava a la meva habitació, una fredor que no era una baixada de la temperatura ni l'absència de calor, sinó una gelor positiva que el termòmetre no registra.

(...)

No sé com, però el cas és que aquell cos mort encara tenia alguns poders vitals que el connectaven amb mi. Una baf amb regust metàl·lic va travessar la porta i em va entrar directament pels narius i em va arrabassar el son. 

Però, malgrat aquesta barreja constant de present, passat i futur, un tret definitiu de la modernitat de l'escriptura de Strindberg, la història del pianista és més important. No només permet al narrador i protagonista retrobar-se amb el passat i planificar amb ell nous projectes de futur, sinó també clausura el llibre canviant el punt de vista amb un detall narratiu que no desvetllaré: al començament, ambdós observen a través del marc de la finestra la casa del davant; al final, el pianista ha traspassat el marc i el narrador es torna a trobar sol, exercint d'observador. Com sempre. Tal com ha fet al llarg de tot el llibre. Però ara s'ha reconciliat amb el passat i es veu amb forces per seguir lluitant pel futur, encara que per a ell el present no tingui importància, com sí que té per al pianista. Viure Tot sol, doncs, entregat a l'obra personal, és això: renunciar al present i als seus plaers i frustracions; desprendre's del passat i el seu llast, o bé reconciliar-s'hi; mirar cap al futur amb esperit de lluita.

La traductora, Carolina Moreno Tena, professora de llengua i literatura sueques a la Universitat de Barcelona, completa el volum amb un magnífic epíleg on explica la literatura de Strindberg, el significat de Tot sol i el repte de traduir-lo. Cal recordar, també, que la traducció va néixer d'un projecte teatral de la directora Teresa Vilardell. Així doncs, una nova dimensió per al text.

Tanmateix, voldria cloure aquest cicle de comentaris a l'obra d'August Strindberg aclarint que La llibreria evanescent no és un blog a l'ús, de ressenya o de crítica literària. És per això que obvio tant com puc la biografia de l'autor, tan seductora i interessant com l'obra, i amb la qual es podrien analitzar molts dels passatges de Tot sol tenint en compte que la línia que separa biografia i obra, en aquest cas, és molt tènue. Però La llibreria evanescent és un projecte de lectura i d'interpretació del text a partir de la pròpia experiència i coneixement, un deixar-se dur pels ecos que els escrits literaris poden despertar en un mateix, més enllà de l'autor i del temps que va viure.