divendres, 17 d’agost del 2018

La tirania de la convivència


Un cop el narrador de Tot sol, d'August Strindberg, decideix restar sol en la seva nova vida al seu retorn a Estocolm, passats els primers freds i temors d'aquesta decisió comença a descriure'ns com és el seu dia a dia. Per exemple, el seu lloc de residència, un apartament de lloguer que el duu a reflexionar sobre les necessitats materials:

...tot i que m'ho puc permetre, no vull començar a comprar a tort i a dret ja que no posseir res és una de les cares de la llibertat. No posseir res, no desitjar res et torna intocable davant els embats del destí. D'altra banda, tenir prou diners i, per tant, la sensació que pots obtenir el que vulguis, és la felicitat, és a dir, la independència i una de les cares de la llibertat.

Aquesta és la porta d'entrada a la descripció del món interior del narrador, qui començarà a parlar-nos de la gent amb qui es troba pel carrer, durant les seves llargues passejades, persones de qui fa un estudi psicològic basat en l'observació i la deducció, i que es converteix en el material de les obres que, més tard, al seu apartament, escriurà. També el veïnat de l'edifici on viu li ofereix moltes idees.

Ara he aconseguit fer una bona colla d'amics impersonals i sense que em costi res. És durant les meves passejades matinals que he establert aquestes amistats anònimes a les quals no saludo, ja que no m'hi tracto personalment.  

És certament pertorbador comprovar com el nostre protagonista descriu la relació fictícia amb aquestes persones, però serveix per fer-se a la idea del trastorn i el rigor de la seva situació personal. És, però, el símptoma d'una afecció psicològica o simplement el tarannà d'un misantrop?

Al final, la soledat és això: embolcallar-se dins la pròpia ànima de seda, crisalidar-se i esperar la metamorfosi, ja que aquesta sempre es produeix. Mentrestant, vivim de les nostres experiències i, telepàticament, vivim la vida dels altres.

(...)

Els pensaments aliens no controlen els meus, ni les seves opinions, ni em pressionen els gestos d'altri. Ara l'ànima comença a créixer en una llibertat recentment adquirida i experimento una pau interior immensa i una alegria serena i una sensació de seguretat i d'auto-responsabilitat.

Evidentment, tal com afirma al començament de l'obra, el narrador no té parella sentimental; no pas perquè s'allunyi de les dones, sinó perquè és vidu. I malgrat ja haver viscut l'experiència del matrimoni, la seva opinió sobre les relacions de parella no és gaire positiva:

Si miro enrere veig que la vida en parella havia de suposar una mena d'educació, però ara veig que només era una escola mixta de defectes. Haver de veure a cada moment qui no valora la bellesa és una tortura, que a sobre t'enganya i et fa creure que ets un màrtir. Tancar els ulls a les injustícies per respecte t'ensenya a ser un hipòcrita. Acostumar-te a reprimir constantment les teves opinions per aquest mateix respecte et fa covard. I, finalment, carregar amb les culpes d'errors que no has comès per evitar el conflicte et va degradant sense adonar-te'n, fins que un bon dia et lleves convençut que ets un miserable...

Malauradament, penso que aquest patró d'autocensura i flagel·lació (descrit per ell en tres etapes: hipocresia, covardia, mesquinesa) es pot extrapolar a tots els àmbits de la vida social, no només al de parella sentimental. Sobretot en el cas del món laboral, que el narrador sembla desconèixer, ja que ell es dedica a l'escriptura, una feina, com veiem, solitària. 

De què serveix que jo aspiri a una conducta irreprotxable en tot i per tot si la meva parella s'embruteix en cos i ànima? I a mi m'endossen la meitat de la culpa, si no tota sencera, com sol passar. És això el que fa que en la convivència sempre visquis amb inseguretat, que ofereixis espais de trobada massa grans, que exposis la teva persona a través de l'altre, que depenguis del comportament capritxós de l'altre.

Aquestes són les reflexions d'algú que, segons ell mateix, és clar, es guia per una conducta moderada, raonada i tolerant. En canvi, trobem exemples de moltes persones tiràniques, les responsables de tots els efectes que ens descrivia en els paràgrafs anteriors. I davant la tirania que es vol imposar a la convivència, només hi ha dues opcions: o l'acceptem i ens perjudica, o la rebutgem. Aquesta darrera decisió, però, també tindrà conseqüències negatives:

No he sigut mai un tirà, únicament he volgut evitar ser tiranitzat, i això els tirànics no ho poden sofrir. D'altra banda, sempre he odiat els tirans, i això els tirans tampoc t'ho perdonen. 

Poesia narcisista per a lectors transparents

Segons escriu el filòsof Byung-Chul Han al seu llibre La societat de la transparència , vivim temps no pas definits per la velocitat i e...