Segons escriu el
filòsof Byung-Chul Han al seu llibre La societat de la transparència,
vivim temps no pas definits per la velocitat i el vertígen, tal com jo pensava
els darrers anys, influït com tants altres per les teories postmodernes de Bauman, sinó per “la
dispersió i la dissociació temporal”, principis fonamentals d'una societat
"positiva" que necessita revelar-ho tot per sentir-se més segura.
D'aquesta necessitat de ser transparent no en pot sortir cap discurs complex
que sigui acollit per la mirada d’una societat per a la qual “el temps
transparent és un temps mancat de tot sentit i esdeveniment” i “el llenguatge
transparent és formal, purament maquinal, operacional, mancat d’ambivalència”.
Així mateix, cap discurs basat en aquestes característiques disposarà d’una
narrativitat, d’una coherència, d’una cohesió. Serà, simplement, una acumulació
fàctica sense cap delimitació ni ordre.
És per això, potser, que la poesia és un gènere tan
allunyat d’aquesta transparència: l’equívoc, l’ocultació, el doble sentit, la
construcció a través d’un llenguatge suggeridor i significatiu no és un
exercici entès i acceptat pels membres d’una societat que reclama, per damunt
de tot, revelació. I potser també és per això que una certa poesia bastida a
través del tòpic, del despullament íntim (transparència emocional absoluta), de
la trivialitat que comença i acaba pel que fa a la seva significació dins el
propi text està traient el cap i essent acceptada pels consumidors de Youtube,
Instagram i Twitter. Benvinguts a la “poesia transparent”; els escandalitzats
per l’antic debat sobre la “poesia de l’experiència” ja poden començar a
esbravar-se.
Tanmateix, la citació de Han em dona peu a una
altra reflexió, precisament en referència a l’ús de l’experiència com a motor
poètic. Per al coreà, les experiències són positives perquè tenen
“conseqüències, de les quals sorgeix la força de la transformació. En això es
diferencia de la vivència, que deixa intacte el que ja existeix.” Em sorprèn
comprovar com la societat d’avui dia, quan assisteix a un acte cultural, perd
el temps en testimoniar la vivència amb tota mena de selfies mentre,
precisament, està perdent-se el fet en si. L’estatisme del moment representa
l’individu vivint-lo, però no pas experimentant-lo. De fet, més endavant, Han
afegeix: “En les experiències trobem l’altre. Al contrari, en les
vivències ens trobem a nosaltres mateixos pertot arreu.” I en això rau,
crec, la bona poesia que empra l’experiència com a motor creatiu, en la
capacitat del poeta per trobar-hi l’altre, el lector, per fer-lo sentir part
del que hi expressa, per fer-la-hi compartir com un fet comú, no pas per
exposar-lo a la contemplació del seu Narcís particular.
Podem reprendre la reflexió inicial sobre el temps i
la narrativitat per afegir que la bona poesia pren l’experiència per situar-la
en un contínuum personal i espacial, per donar-li un sentit concret, i alhora
lligar-la a un universal coherent: és conscient de no haver descobert res de
nou per a l’ésser humà, però sí una nova forma d’expressar-ho; o, almenys, una
forma personal. A més, el fet d’exposar-ho de forma coherent també li ofereix
la possibilitat de rellegir-ho, de reinterpretar-ho més enllà del simple
testimoni, buscant una profunditat i el contrast de mirades diverses i divergents.
Han conclou que l’exposició de
la intimitat en l’òrbita pública de la societat transparent ha creat
narcisistes sense límits: “El subjecte narcisista no pot delimitar-se a si
mateix, els límits de la seva existència desapareixen. (...) El subjecte
narcisista es fon de tal manera amb ell mateix que no és possible jugar amb
ell mateix”, argument que lliga en capítols anteriors a la creació de
màscares com a element sensual, suggestiu i creatiu. “El narcisista que cau en
la depressió s’ofega amb ell mateix en la seva intimitat sense
límits.” Així mateix podríem dir de la poesia narcisista que cau en la
vulgaritat trivial i/o en la pornografia emocional.
És per això, potser, que la poesia és un gènere tan allunyat d’aquesta transparència: l’equívoc, l’ocultació, el doble sentit, la construcció a través d’un llenguatge suggeridor i significatiu no és un exercici entès i acceptat pels membres d’una societat que reclama, per damunt de tot, revelació. I potser també és per això que una certa poesia bastida a través del tòpic, del despullament íntim (transparència emocional absoluta), de la trivialitat que comença i acaba pel que fa a la seva significació dins el propi text està traient el cap i essent acceptada pels consumidors de Youtube, Instagram i Twitter. Benvinguts a la “poesia transparent”; els escandalitzats per l’antic debat sobre la “poesia de l’experiència” ja poden començar a esbravar-se.
Tanmateix, la citació de Han em dona peu a una altra reflexió, precisament en referència a l’ús de l’experiència com a motor poètic. Per al coreà, les experiències són positives perquè tenen “conseqüències, de les quals sorgeix la força de la transformació. En això es diferencia de la vivència, que deixa intacte el que ja existeix.” Em sorprèn comprovar com la societat d’avui dia, quan assisteix a un acte cultural, perd el temps en testimoniar la vivència amb tota mena de selfies mentre, precisament, està perdent-se el fet en si. L’estatisme del moment representa l’individu vivint-lo, però no pas experimentant-lo. De fet, més endavant, Han afegeix: “En les experiències trobem l’altre. Al contrari, en les vivències ens trobem a nosaltres mateixos pertot arreu.” I en això rau, crec, la bona poesia que empra l’experiència com a motor creatiu, en la capacitat del poeta per trobar-hi l’altre, el lector, per fer-lo sentir part del que hi expressa, per fer-la-hi compartir com un fet comú, no pas per exposar-lo a la contemplació del seu Narcís particular.